Un record de la infància

Tornava a començar tot de nou. Ja era la segona vegada que marxava un temps a viure fora, deixava la rutina, la gent i els horaris de sempre. Era molt difícil per ella haver de separar-se de nou de la seva família, els seus amics i la seva classe.
Aquesta vegada marxava a Vitòria. No es feia a la idea que allà, les classes comencessin el vuit de setembre, ella sentia que encara no estava preparada, però no tenia més opcions, havia d’anar-hi.
Va arribar a l’escola, que es deia Luis Dorao, i va anar cap a la classe que li tocava. Va obrir la porta, i va entrar. Es va trobar en una classe petita, amb cinc taules i cinc cadires, i el professor. Va quedar parada al veure que serien tants pocs alumnes.
Arribava la classe d’euskera, i tenia molta por, mai havia sentit ni una sola paraula amb aquell idioma, i la resta de la classe ja el dominaven perquè era la seva llengua del dia a dia. La professora va ajudar-la molt, i els altres quatre alumnes van integrar-la ràpidament. Començava a sentir-se molt còmode en aquell ambient, amb aquelles persones que ja l’acompanyaven al dia a dia i amb el professor, un professor amb el que compartia totes les assignatures. Arribava la classe d’ètica, i eren només dos alumnes, el Soko i ella. En aquella classe parlaven amb el professor, i feien jocs, s’ho passava d’allò més bé. Va aprendre com mai. El fet de ser cinc alumnes a l’aula, era molt més fàcil, era una atenció gairebé personalitzada, i es tractava d’una participació constant.
Quan va acabar el primer trimestre, els seus pares li van dir que havien de tornar cap a Barcelona, que tot allò ja havia acabat. Va ser molt dur per a ella, es sentia massa bé allà, que no volia marxar. Els companys de classe, li van preparar una festa de comiat a l’escola, amb el professor i els companys, va ser un comiat molt emotiu i dur, i ara, després de deu anys, segueix mantenint el contacte amb els amics d’allà…